Per Bibiana Ballbè a PLAY Ara.cat
“Hi havia anat molt. Un grapat de sopars mítics: històries que encara explico ara. I avui m’he despertat amb ganes de tornar-hi. És dimarts, són les nou del vespre i torno allà on l’escena creativa de Barcelona es reunia a finals dels 60 i principis dels 70. Avui sopo a Il Giardinetto, i no se’n parli més. No sé si el meu subconscient m’ho demana o m’ha picat la curiositat, després de veure per les xarxes que alguna cosa s’hi torna a coure. I sí, gràcies a això el dia s’ha fet menys llarg i menys feixuc.
Entro i a la primera taula m’hi trobo el Poldo Pomés, fill del fundador i ànima d’Il Giardinetto. Davant seu, entaulat, el dissenyador Marc Monzó, a qui no reconec a primera vista (maleïdes no-lentilles!). Pujo al pis de dalt i sec a la millor taula del restaurant: amb una vista panoràmica de tot el local. El pianista, al fons. De cop, em retornen totes les nits que hi vaig passar. La càrrega cultural del restaurant es manifesta amb una energia especial. S’hi respira màgia, somnis. Ve de gust organitzar-hi trobades clandestines. Convocar el sector cultural, passar a l’acció i repensar com s’estan fent les coses.
Puja el Poldo i ens posem al dia. Tres minuts mal comptats però intensos. Entre altres coses, m’explica que el Marc Monzó és l’últim responsable de l’aparador del restaurant, un espai itinerant pensat per potenciar el local a través de la mirada de diferents artistes. Entre ells Arquitectura G, Apparatu, Curro Claret i Miguel Milá.
Em demano burrata i unes puntes d’espàrrec. I de segon, un clàssic: el trio de pasta. Aixeco la vista i veig una silueta que s’acosta: fins que no el tinc al davant no el reconec: un amic que feia anys que no veia. Recordem batalletes, riem i diem que ens tornarem a veure. Qui sap, potser sí o potser quedarà en paraules. Mentrestant, ataquem les postres. I allarguem la sobretaula. S’hi està tan bé que no marxaria. Il Giardinetto! Us asseguro que no és cosa del passat: aquí s’hi està tornant a coure alguna cosa.”
Bibiana Ballbè
